Catedral La Seu - Catedral de Mallorca

La catedral de Palma de Mallorca o seu és el monument més emblemàtic de Mallorca perquè sintetitza perfectament els últims vuit segles d’història de l’illa. L’origen es remunta a la conquesta cristiana de Jaume I (1229), el qual, seguint el costum de l’època, va consagrar l’antiga mesquita a la Verge Maria i va preparar la construcció d’un temple de nova planta, d’acord amb l’estil del moment. La construcció de la catedral se situa entre principis del segle XIV i finals del XVI, moment en què es va acabar la façana.

De l’exterior cal ressaltar especialment el portal del Mirador, joia del gòtic internacional que dona al mar. Construït entre finals del segle XIV i principis del XV, va comptar amb la participació d’escultors de renom, alguns dels quals de procedència nòrdica, com Pere de Sant Joan, Jean de Valencinnes i Rich Alamant, així com de destacats mestres locals com Pere Morey i Guillem Sagrera. El mirador està configurat com un atri cobert. Excel·leixen les escultures dels brancals que representen sant Pau, sant Andreu, sant Pere, sant Joan Baptista i sant Jaume. Una Mare de Déu amb el Nen (còpia de l’original ubicada al museu) ocupa el mainell. El timpà representa el Sant Sopar i Déu Pare amb sis àngels adoradors. Les tres arquivoltes contenen escultures dels profetes i patriarques i d’àngels músics. El frontó superior configurat per arcs quadrilobulats presenta al centre el cap de Crist Salvador.

El portal major va ser construït (1594-1601) en estil renaixentista per l’escultor Antoni Verger. Està configurat com un arc triomfal amb volta de cassetons. Els brancals contenen escultures de sant Gregori, sant Jeroni, sant Ambrosi i sant Agustí, i, a la part superior, de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista. Una escultura de la Immaculada Concepció envoltada dels símbols de les lletanies marianes ocupa el timpà. Cal destacar que la façana actual és neogòtica, del segle XIX, projectada per l’arquitecte Joan Baptista Peyronnet i que substitueix l’original del segle XVI. La configuren quatre torres i un frontó amb la Dormició de Maria, i la corona una Immaculada Concepció. A mitja alçada hi ha quatre escultures: Ramon Llull, sant Pere, sant Pau i santa Catalina Tomàs.

El temple té una planta d’esquema rectangular i està dividit en tres naus de vuit trams cadascuna. El presbiteri està configurat per la capella Reial i la capella elevada de la Trinitat. Els trams laterals entre contraforts estan ocupats per capelles. La coberta és de voltes de creueria sostingudes per catorze pilars octogonals esvelts d’una alçària impressionant. Com a catedral gòtica, compta amb vitralls imponents, entre els quals cal destacar la rosassa major situada a l’àbsida, la més gran del món gòtic, que està configurada per vint-i-quatre triangles de colors. És originària del segle XIV.

De l’interior cal destacar la part més antiga, la capella elevada de la Trinitat i la capella Reial, totes dues de principis del segle XIV. D’aquesta manera començava el projecte de catedral gòtica que va viure la seva esplendor constructiva als segles XIV i XV. D’aquesta època cal destacar el cadirat del cor, d’inicis del segle XVI; el conjunt de sis àngels sobre columnes ubicats a l’altar del segle XV, la Mare de Déu de la Grada, l’escultura més antiga de la seu; la talla de la Dormició, de finals del segle XV; el retaule gòtic major, de principis del segle XV, ubicat actualment a l’interior del portal del Mirador; Nostra Dona de la Seu, del segle XIV, conservada a la capella de la Trinitat, i diversos sepulcres gòtics de diferents bisbes.

Durant els segles XVII i XVIII, l’interior de l’edifici va rebre una gran influència del barroc, sobretot en forma de retaules, pintures i escultures. Cal citar algunes peces de l’època tan emblemàtiques com el retaule del Corpus Christi, obra de Jaume Blanquer, el claustre i la nova sala capitular.

El 1902, amb la finalitat d’adaptar l’espai de la catedral a les noves exigències litúrgiques i pastorals, el bisbe Pere Joan Campins va encarregar la reforma del conjunt del temple a l’arquitecte Antoni Gaudí. La intervenció de Gaudí va durar aproximadament deu anys (1904-1914). Les obres van consistir en la recuperació, ordenació i decoració de l’espai de la nau central i de la capella Reial: bàsicament, es va dur a terme el trasllat del cor, fins al moment situat entre el segon i el tercer tram de la nau, l’eliminació del retaule major gòtic, la realització del baldaquí de l’altar major, la incorporació al presbiteri de la seu episcopal, la il·luminació de l’espai a base de finestrals de cristall (fins al moment inexistents), llum artificial i canelobres, i l’elaboració d’un ampli mobiliari litúrgic.

Seguint la tònica d’actualització constant de l’edifici, es va convidar l’artista contemporani Miquel Barceló a realitzar una intervenció a la capella del Santíssim. Va treballar el tema de l’eucaristia (la multiplicació dels pans i els peixos). Es va inaugurar el 2007.

La sagristia dels vermells ocupa el primer cos de la torre del campanar. És una construcció gòtica coberta amb volta de creueria que dona accés a la sala capitular gòtica, seguida de la barroca. En aquestes sales se situa el museu capitular que conté importants obres de pintura, escultura i orfebreria del gòtic fins al segle XX.